Es fa el supòsit de que una malaltia o dolença física afecta a la persona en la seva globalitat com a resultat d´una conducta infructuosa que ha aparegut per compensar una experiència nova i/o per fer front a una situació difícil. El trastorn responsable del patiment i de les dificultats del pacient, que a cops posa en perill la pròpia vida no és causal. La majoria de casos el trastorn no és conseqüència d´esdeveniments recents sinó de tot el passat de la persona.
Malaltia significa pèrdua d´harmonia, o trastorn d´un ordre que s´ha desequilibrat. Aquesta pèrdua es produeix a la consciència, en el pla de la informació i el cos solament ho mostra, per ser vehicle de manifestació i realizació de tots els processos i canvis que es produeixen a la conscincia. Qualsevol malaltia és el producte de la força vital de cadascú i afecta al conjunt de la persona: cos, estat mental, sentiments i estat espiritual, i tots formen part de la malaltia. Qualsevol trastorn present és el resultat d´un procés, peça d´un complex trencaclosques del qual solament puc veure y notar petits fragments a la superfície. De fet el malalt devé el veritable responsable de la seves malalties. Si te poder per emmalaltir també te poder per superar-se i sanar. Quan més conscient em senti respecte als meus sentiments, mantenint contacte amb la personalitat, més curt és el període de tractament.
On hi ha símptoma hi ha un propòsit, un fons que per adquirir formes ha d´utilitzar les possibilitats existents i emmalaltir és una manera. Una malaltia ve determinada des de dues direccions: Una que ve del futur o causa final, amb un determinant quadre simptomàtic i una altra que ve del passat i que respon a la causalitat aportant medis materials i corporals per realitzar el quadre final: restablir l´equilibri. Mentre tant el malalt és botxí i víctima a la vegada, perquè pateix no solament per la seva inconsciència, sinó perquè es roba la possibilitat de transformar-se. Interpretar símptomes vol dir renunciar a aparents relacions causals en el pla funcional i analitzar el moment de l´aparició de la símptoma, indagant en la situació personal, pensaments, fantasies, esdeveniments i noticies que situen la símptoma en el temps. El missatge corporal ens imposa una tremenda vinculació i sovint ens causa por, però sense vinculació no podem establir contacte amb el principi. El cos acaba experimentant el que l´individu no ha assumit amb la ment. Si atribuïm a la malaltia propòsit, precisament els canvis imposats en la conducta permet treure conclusions respecte els motius de la malaltia, doncs la símptoma no fa més que corregir desequilibris. Tot intent de recuperar l´estat anterior a la malaltia és una ocasió perduda, en canvi quan atenem a aquesta crida donem sentit a la crisis. Respondre a: Quina cosa m´impedeix fer aquest símptoma?. Què m´imposa aquest símptoma? revelen el motiu de la malaltia.
L´objectiu principal de la medicina no hauria de ser lliberar al ésser humà de la malaltia, ni lluitar contra ella, sinó acceptar-la. Al conviure amb ella s´en adonaria que és un indicador de patir una mancança o culpa. La salut necessita la malaltia per discernir quan ens allunyem d´un propòsit, lluny de la consciència com a contrapartida del pol oposat. Diferenciem malaltia (pla de consciència) de símptoma (pla corporal), entenent que una símptoma és un senyal que atrau l´atenció impedint fer vida normal. Comencem a lluitar contra la símptoma perquè la medicina rebutja la seva interpretació, duent símptoma i malaltia a la incongruència d´equiparar-les. Allò que manifesta el cos com una símptoma és expressió d´un procés invisible, i que amb el seu senyal pretén interrompre el nostre fer habitual, avisant-nos d´una anomalia que ens obliga a fer indagacions. Es absurd tractar de suprimir la símptoma impedint llur manifestació. No és tracta d´eliminar la símptoma, sinó d´eliminar la causa.La sanació es produeix exclusivament des d´una malaltia transmutada, mai des d´un símptoma derrotat, per això sanar és més aviat una redenció al involucrar una consciència més amplia. Malaltia i curació són conceptes que pertanyen a la consciència i no al cos. Un cos no està malalt ni sa, en ell solament es reflexen en cada cas estats de consciència i de quelcom que falla i falta. La sanació s´aconsegueix incorporant el que falta i això no és possible sense expandir la consciència. ” La malaltia no és un obstacle que es creua en el camí, sinó que en sí és el camí per on l´individu va cap a la curació”. No es combatent la malaltia, sinó servir-nos d´ella.
L´ombra produeix la malaltía i encarar-se amb ella cura. Aquesta és la clau per la comprensió d´emmalaltir i sanar. Per la símptoma l´home experimenta allò que no ha volgut experimentar conscientment, ella, valent-se del cos, reintegra la plenitud de l´ésser humà. Es en la símptoma on puc aprendre a reconèixer-me i descobrir parts de la meva ànima que mai descobriria en mi perquè estan en l´ombra. El nostre cos és mirall de la nostra ànima, ell ens mostra allò que l´ànima no pot reconèixer més que pel seu reflexe. Una malaltia és la projecció en el físic d´una part de l´ombra i es manifesta com un símptoma. La símptoma és concreció somàtica del que falta en la consciència. La curació és possible quan s´assumeix l´ombra que la símptoma indica. La temptativa d´escapar del pecat condueix a falta de sinceritat. La malaltia ens fa ser sincers al fer brollar elements reprimits, doncs en la símptoma hi ha clar i palpable allò que la ment tractava de desterrar i amagar. Cal aprendre a escoltar i veure el que la malaltia ha vingut a dir. S´ha d´aconseguir fer superflu la símptoma, reconeixent el que falta. La curació sempre està associada a una ampliació del coneixement i la maduració. Si la símptoma es produí perquè una part de l´ombra es va projectar en el cos i es va manifestar en ell, la curació s´aconsegueix invertint el procés, estant disposat a qüestionar-se rigorosament les pròpies opinions i fantasies sobre un mateix i assumir conscientment el principi de la símptomatologia (comunicar a través del cos) i així redimir-lo de la seva existència material, per no tenir més raó de ser.
Fragments de “ La enfermedad como camino”
L´ombra psicològica
L´ombra és en part tot allò que volem ser, però no gosem ser. La nostra ombra personal conté tota mena de capacitats i potencials sense manifestar o qualitats que no hem expressat. Constitueix una part de l´inconscient que complementa el potencial del ego. És una compensació a la identificació unilateral de la ment conscient amb allò que li resulta inacceptable. Vist així l´ombra no és necessàriament dolenta. És el desenvolupament unilateral i necessari de la personalitat que va desterrant de la consciència aquelles qualitats inacceptables que neguem i rebutgem per acabar agrupant-se i configurant una espècie de subpersonalitat. La personalitat de l´ombra és sempre oposada a les nostres actituds i decisions conscients i representa una instància psicològica negada que mantenim aïllada en el inconscient i consolidant-se en una espècie de subpersonalitat dissident
L´ombra personal es desenvolupa de manera natural durant la infantesa. A l´inici de la vida l´ombra de l´altre estimula de continu el procés moral de construcció del ego i alhora la formació de l´ombra de l´infant, el qual aprèn a amagar sota la consciència tot allò que no s´espera d´ell i així ser acceptat per les persones que necessita. Quan la consciència de l´infant s´identifica en determinats trets ideals que els pares li exigeixen va configurant el que s´anomena un fals jo. Al negar tot allò que és i desterrar-ho a l´inconscient comença a construir la seva pròpia ombra formada per aquelles qualitats que no s´adeqüen a la seva imatge ideal. Així el procés de creació del ego i de l´ombra s´inicien alhora i es van edificant simultàniament alimentant-se de la mateixa experiència vital.
L´ombra personal es desenvolupa de manera natural durant la infantesa. A l´inici de la vida l´ombra de l´altre estimula de continu el procés moral de construcció del ego i alhora la formació de l´ombra de l´infant, el qual aprèn a amagar sota la consciència tot allò que no s´espera d´ell i així ser acceptat per les persones que necessita. Quan la consciència de l´infant s´identifica en determinats trets ideals que els pares li exigeixen va configurant el que s´anomena un fals jo. Al negar tot allò que és i desterrar-ho a l´inconscient comença a construir la seva pròpia ombra formada per aquelles qualitats que no s´adeqüen a la seva imatge ideal. Així el procés de creació del ego i de l´ombra s´inicien alhora i es van edificant simultàniament alimentant-se de la mateixa experiència vital.
La projecció és la manera que solem eludir els elements conflictius que es troben en el nostre interior. El jo alienat és un subproducte natural d´aquest procés i acaba devenint una imatge especular oposada a ell al alienar allò que no concorda amb la imatge que té de si mateix. . El fet de no ser capaç d'observar trets alienats que romanen allunyats de la consciència o visió de la realitat, no per això han desaparegut sinó que rauen sota l´ombral de la consciència constituint un alter-ego que irromp violentament en circumstàncies emocionals extremes. Abans de que ens adonem irromp amb comentaris que no havien de ser dits, o ens trobem amb qui no voldríem trobar reaccionant amb la fugida o l´atac i m´en adono que en totes aquestes situacions no soc lliure d´escollir. El que s´ha reprimit embolcalla una tremenda quantitat d'energia i encara que sembli molt pertorbadora no és intrínsecament dolenta, però la negativa del ego a comprendre i acceptar la totalitat de la pròpia personalitat és més responsable del que passa que la mateixa ombra. Col.lectivament però es contagia amb més facilitat, doncs al ser indiferenciada per ser vinguda de l´inconscient col·lectiu es generalitza, perdent precisió a costa d´atribuïr-hi emoció, sigui per adhesió o per repulsió. .
Reconèixer i acceptar l´ombra suposa una forma de mort ja que a la menor consideració, acceptació o apressi qüestiona tot l´edifici egoic. El factor que determina si estem involucrats o no en una projecció de l´ombra és la nostra reacció. Conèixer la nostra ombra personal constitueix el requisit fonamental de qualsevol acció responsable i que resulta imprescindible tractar si volem atenuar la obscuritat moral del món.
El secreto de la buena salud
