Abans de saber què fa o hauria de fer l'escola, Quin és el fí últim de l'escola? Ha de ser un dret universal i una obligació? O hi ha prou en que sigui un dret?. Ensenyar, l'escola ja ho està fent, ara cal saber si el qué s'ensenya és important per coneixer-se a sí mateix i anar pel món i si el com s´ensenya és prou motivador per a que l'alumne/a s'engresqui a seguir aprenent. I això perquè s'adona que l'escola li ofereix el millor espai, entorn i recursos possibles que li permeteran descobrir les seves limitacions, a vegades autoimposades (creences familiars sense posar a prova) i sobretot els seus talents. Educar a l'escola durant l'etapa de primaria també s'està fent, i cal fer-ho doncs educar (e-ducare) significa treure de dins, o extreure cap a fora, i això és tan important com ensenyar o mostrar continguts i procediments siguin teòrics i pràctics a través d'eines com els ordinadors de les nostres aules. L´escola o l'institut te l'obligació d´acollir i acompanyar cada nen i nena, cada noi i noia inscrit o inscrita en el centre amb l'objectiu principal de que pugui adquirir coneixements i recursos, no solament per arribar a ser un individu capaç de gestionar de la millor forma possible el seu aprenantatge, sinó la seva relació amb els demés i amb si mateix, i aixó passa per rebre una educació en valors (ética) i desenvolupar la seva intel.ligència emocional i social. Educar en valors es fa necessari perquè la moral (reconeixement de l'altre com un mateix), el respecte a l'altre i a un mateix, i l'amor per la feina ben feta siguin els principis que fonamentin l'excel.lencia en la convivència i en el rendiment del grup classe. Educar emocionalment és oferir espais, temps i recursos materials i humans adients que promoguin l'autoestima i la capacitat d'acceptar les pròpies limitacions sense que això sigui motiu de frustració, ans al contrari que serveixi d'estímul per descobrir altres aspectes pels quals l'alumne/a mostra interés i capacitat, i que degudament assistit/da pugui desenvolupar habilitats que el/la duran a reconèixer i expressar els seus propis talents. D'aquesta manera el noi o noia, a mida que aprèn a relacionar-se, ser autèntic i empàtic, i avança en la seva formació i autoconeixement pot començar a definir la mena de servei que vol oferir a la societat en la que viu o vol viure, és a dir, decantar-se cap a una activitat que li servirà per desenvolupar-se com individu tant socialment com professionalment.
Gener 2011
Educar-nos per ser
Educar és formar, ensenyar i instruïr en el sentit d¨aconseguir el desenvolupament integral de la personalitat. Tal és la definició que es pot trobar de la paraula educar en el diccionari i a l´article primer de la LOGSE. Si anem més lluny educar vé del llatí educare que vol dir (ex) treure el que ja està a dins. El projecte educatiu a l´etapa secundària obligatòria que les institucions fan complir, necessita una total transformació perquè no admet més reformes. Els fonaments d´aquesta transformació haurien de ser d´EDUCAR PER SER, doncs ningú té el dret d´impedir ser, ni d´imposar la consciència de fracàs als 16 anys.
Des del diàleg i el consens el col.lectiu de mestres, professors/es, i en general els educadors, pedagogs, psicòlegs i sociòlegs han de definir què i com fer realitat una educació ampla que doni cabuda a les millors qualitats de l´ésser humà. Escoltar la veu dels nostres alumnes i declarar obertament les vertaderes necessitats dels nois i noies d´avuí dia és una tasca a fer i donar-ho a conèixer a la comunitat educativa.
Com afirmen E. Bach i P.Darder “La realitat del sistema educatiu des d´un punt de vista emocional genera angoixa, estrés, frustració i moltes altres insatisfaccions en les persones que el pateixen, especialment en determinats moments o etapes que podem anomenar crítiques com la falta d´atenció a les crissis emocionals pròpies del desenvolupament de l´individu. Per tant no hi ha persones que fracasen. Qui fracassa és el sistema educatiu que tenim i els que contribuïm a perpetuar-lo amb actituds vitals immobilistes”.
L´educació s´ha ocupat d´omplir els caps de coneixements i s´ha oblidat de formar persones capaces d´utilitzar el llenguatge per expressar emocions, sentiments i afectes, de saber dialogar quan es genera un conflicte a fi de conciliar i alhora descobrir valors que, assumits per la totalitat del grup classe, permetin recuperar la bona convivència… La missió del mestre o educador és educar, en el sentit més ampli i ple sentit de la paraula, malgrat això el principal objectiu de l´ensenyament sovint sol ser instruir (posar a dins) que proporcionar educació doncs és de l´interior què brolla la creativitat, la imaginació, la intuició, la intel.ligència, la capacitat d´estimar i cuidar, una curiositat natural i una gran capacitat de realització.
A mida que s´avança en les etapes del sistema educatiu, l´educació emocional poc a poc va perdent terreny, fins que pràcticament desapareix a Batxillerat i a la Universitat ja no queda ni rastre. L´alumne fracasa en el seu intent d´estimar-se davant de la discriminació que pateix per part d´una institució educativa que renuncia a reconèixer les emocions, en el sentit de no fer-les participar en les directrius curriculars, quan a la nostra vida resulta impossible prescindir-ne.
“Quan l´infant no rep reconeixement amorós, molt aviat viurà aquesta carencia com una agressió a la seva dignitat. Si el reprenen o castiguen per manifestar conductes no aptes segons les normes de convivència, no té cap importància al costat del reconeixement que obtindrà, encara que sigui amb cert dolor. L´”èxit” farà que es fixi la conducta, sobretot si ha acumulat suficient frustració al no disposar d´oportunitats per sentir-se vàlid/a o digne/a de ser estimat/da.”
Seguir immobilitzats, seguir acceptant submisament els "generosos currículums”, farcits d´informació i poc coneixement de primera ma, sense disposar de franja horària per viure experiències que facilitin l´intercanvi o feedback entre mestre i alumne i entre alumnes, sense gaudir de feina ben feta, devé servilisme i al fer-nos menys dignes deixem de creure en el que fem. D´aquesta manera la nostra autoestima no pot fer més que resentir-se´n. Suscric amb qui declara: "El nostre objectiu és recuperar l´orgull de ser i fer de mestre amb tot el què això suposa; investigar i analitzar més a fons les raons de la baixa autoestima; i transgredir i capgirar la pràctica de tot allò que impideix als mestres tenir més autonomia, autoritat i poder. Les dificultats són grans, però les possibilitats inmenses".
P. Darder i Eva Bach declaren en Sedueix-te per seduïr: "Per una qüestió d´ètica professional, les persones que ens dediquem a l´educació hem de tenir la humilitat suficient per reconèixer la paràlisi emocional que patim i que ens cal el coratge necessàri per enfrontar-ne una completa recuperació"…i més endavant: "L´emoció brolla de l´encontre amb l´altre, directament o indirectament, per això la paraula clau per l´exercici del principi d´activitat no és acció, sinó interacció. És la interacció la que realment ens modela, perquè és la relació amb l´altre la que ens situa, ens fa descobrir el que sentim i ens ajuda a conèixer qui som. I quan sóc capaç d´obrir-me i donar-me a l´altre deixo que aquest altre em parli, em reconegui, m´aculli, em valori i alhora permeto que em mostri les meves limitacions, que em qüestioni, que em posi el dit a la llaga, dient o mostrant el que no vull sentir o veure i em deixi indefens davant de mi mateix. L´altre esdevé el principal desencadenador d´emocions, apropant i enxamplant el meu món emocional, doncs actua d´estímul, de reflex i de suport, i a vegades excerceix d´obstàcle incomodant".
Quan recuperem el centre ens fem conscients de que la nostra relació amb els altres no és més que la relació que mantenen parts interiors nostres i que sovint trobem reflectides en els companys de feina, en els alumnes i en la família, és a dir en l´altre no triat. Si facilitem l´espai de pactar amb les nostres veus interiors augmenta la coherència dels nostres pensaments, l´harmonia dels nostres sentiments i millora la presa de decisions fent-nos més eficients en la nostra tasca.
Deixem de posar resistència al canvi quan renunciem a la necessitat de judicar i judicar-nos de la manera ferotge que solem fer-ho, aleshores ens fem mereixadors de rebre allò que necessitem, accedint a una millor disposició per estimar-nos i recuperar la nostra valua. Durant el procés d´educar-nos per ser es demana tenir el valor de mostrar-nos als altres. Educar-me per ser és descobrir allò que em singularitza i tenir el valor d´expresar-ho, és arriscar-me a ser jo mateix davant de l´alumne, de l´altre i devenir un veritable comunicador, sobretot quan conec la seva millor manera de rebre la informació. Si hem decidit representar el rol d´ensenyar allò que coneixem prou be, perquè no fer-ho creativament, mostrant el més autèntic de nosaltres mateixos. No és una actitud adecuada i estimulant?
L´Objectiu d´aquest manifest és fer notar que el nostre sistema educatiu a partir de la ESO pateix mancances molt profundes en l´àmbit emocional i en habilitats socials, i a l´escola pública es troba a faltar la transmissió de valors ètics i espirituals dels mestres als seus alumnes mentre la Ética no formi part del currículum. Educar-me per ser es disposar de recursos per fer-me càrrec de mí, del meu infant interior, de la relació amb el meu entorn i per extensió del meu grup-classe.
Cooperant junts reforcem els nostres sistemes de valors més profunds d´unitat, d´amor i de pau. Quan el pensament (l´adult) i les emocions (l´infant interior) es respecten i col.laboren neix un espai que pot donar cabuda a l´escolta de la veu sagrada, la veu més sàbia de mí, el meu mestre interior: expressió espiritual-moral del centre de l´ésser.
Juliol 2004
El que vé a continuació és la introducció d´un conjunt de tallers per mestres i educadors a fi de posar-nos al dia de la nostra capacitat de regular les pròpies emocions, transmetre actituds i valors a més de coneixement als nostres alumnes, i tal vegada aconseguir minvar el fracás escolar que molts d´ells s´hi veuen abocats.
"Entre l´estímul i la resposta
està la nostra major força:
la llibertat interior d´escollir".
Annie Marquier
Un viatge que s´inicia en el cos, passant per la ment y les emocions, fins arribar a l´aula
És des del temor a patir, a perdre, a no ser estimat i al càstig que proposem iniciar aquest recorregut pel nostre ésser. La inseguretat, l´enuig, la ràbia, la neurosi que ens fica dins d´un cicle víctima-butxí culpant a fora i a l´altre del que ens passa, el sentiment de no tenir dret al que és necessari per viure (i no tant per sobreviure), la poquesa, la precarietat i la falta d´amor de creure que no tenim dret a estimar o ser estimats, són conseqüencies directes de la culpa (de l´ego), que neix quan hom perd la inocència perquè ja no segueix la veu de la consciència. Quan obviem o oblidem la veu interior, passem de l´amor al temor, de ser el centre a ocupar la perifèria. Aquest temor només pot venir de l´ego: successió de jo´s que es van consolidant a mida que construim la nostra personalitat. Tota aquesta situació és el resultat de l´autocàstig que l´ ego necessita infringir-se per aliviar la culpa (d´haver usurpat la consciència, ofegant les veus més primigènies). M´adono que el temor atenta contra l´amor, la "victimitis" contra l´estabilitat i l´harmonia, i a no tenir dret contra el principi de l´abundó, tots ells pilars que fonamenten el benestar i el que concebim com felicitat. D´aquesta culpa primordial, omissió original o oblit del record de sí com a traició d´un mateix perquè necessita ser reconegut i acceptat per qui també ha oblidat, neixen moltes de les nostres creences (idees o representacions mentals, que no necessariament s´han comprovat) que a la fi, acaben esdevenint les eines de la nostra identitat, allò que representa el nostre sentit bàsic i els judicis més profunds de nosaltres mateixos. Algunes d´aquestes creences són avui obsoletes, si no han estat revisades, perquè no demostren tenir la mateixa eficàcia que temps enrera si és que la van tenir, limitant i filtrant la informació, a vegades fins el punt de que la nostra interpretació del que succeix no te res a veure amb el que realment està passant.
A més, d´elles s´en deriven el que anomenem cintes o patrons, semblants a gravacions que tenim instal.lats en el nostre cervell des de molt joves i que es posen en marxa quan ens sentim afectats per alguna circumstància concreta. Les cintes són guions que reproduïm repetidament davant d´un mateix estímul, sensació o succés i en general els seus efectes no són causats pel que succeix, sino pel diàleg intern que s´inicia davant d´allò que succeix. Aquest diàleg intern és una finestra oberta al nostre inconscient que posa al descobert les creences i actituds que modelen la nostra conducta. La fita és observar amb més gran objectivitat els guions que governen la nostra vida i descobrir les creences que estàn impreses en ells i que esguerren els nostres desitjos d´estar bé.Treballar amb miralls és una oportunitat per l´autoconeixement quan descobrim que allò no observat ni reconegut per la consciència com propi ho projectem sobre aquell/a que presenta "l´envàs adient" per fer-ho, devenint un excel.lent mirall on puc reflexar-me i emmirallar-me. És l´altre qui em dóna o torna la mida del que no suporto i del que m´atrau irressistiblement. És en aquest context on podem descobrir que tot judici que emetem és una declaració de nosaltres mateixos i no tant d´allò que estem judicant.
Quan el malestar és profund, quan la relació amb nosaltres mateixos no és satisfactòria busquem la la pau, la serenor i la claror no expiant la culpa, sinó respirant la culpa. I com ho fem? Respirant com un nadó, expandint i contraent tot el cos. Veure´m inspirant i espirant, veure´m petitó. Respirar natural vol dir respirar serenament i regularment, flexiblement i espontàniament. I si hi ha por m´he d´esforçar i respirar des del centre del cos, per això respirem profundament, per esvair la desconfiança i la inseguretat de la nostra ment i del nostre cos.
Respirem conscients per viure el present. Respirem i recordem que som innocents... i al deixar de culpabilitzar-nos podem abastir distensió i guanyar flexibilitat i sensibilitat al cos, de manera que en escoltar-lo millor podem atendre les seves reals necessitats. Quan s´ha perdut el vincle entre la ment i el cos decidim respirar profundament i en relacionar-nos plenament amb el cos, recuperem la nostra connexió amb ell. I des d´on respirem? Des del centre de gravetat del nostre cos (el Hara), punt de màxima estabilitat, on rau l´origen del nostre poder, seu de la confiança i el valor, on està ubicat l´impuls d´inspirar. Conscients de la nostra respiració, descobrim la no respiració en el bellmig de l´exhalació i la inhalació. Observem com al final de l´exhalació la respiració s´extingeix...Aquest moment és el centre de la respiració, un moment de descans i on podem sentir-nos en pau.
A.Lowen:"Quan no respirem profundament, suprimim certs sentiments associats amb l´abdomen. Un d´aquests sentiments és la tristesa donat que l´abdomen intervé en el plor profund. És el primer que aprenen els nens quan el volen reprimir i ho fan encongint el ventre, que en fer-se rígid poden interrompre sentiments dolorosos de tristesa i aflicció".
És en el silenci d´aquesta buidor, en aquest espai sense temps, que podem connectar amb el nostre infant interior i descobrir si està prou satisfet de com l´estem tractant, de si gaudeix d´espai o atenció suficients per sentir-se content, o si es sent oblidat. Ens fem càrrec de la nostra vida quan el nostre adult decideix "treure´l prou a passejar". Si li regalem temps i espais per a que pugui expressar-se fa dificil que sabotegi les nostres intencions (necessitat d´irrompre en el camp de la consciència sense avisar) en forma de veu tòxica com la que diu: "no m´ensortiré”, "aixó no ho aprendré mai" . Massa contenció és la que hi ha per manca d´oportunitats d´expressió, i com surt fora de context, apareix davant de l´altre com irresponsable, passota, irrespetuós, ressentit, morrut, rabiós, dèspota, tots ells estats emocionals que qualsevol nen o nena pot expressar públicament. Dialogar amb el propi infant interior és recuperar el dret a existir i deixar de fugir cap a la soledat, perquè es nega l´existència dels altres al rebutjar-los. Si apareixen pensaments que ens aboquen a sentiments no desitjats, o quan la veu tòxica irromp a la consciència instal.lant-nos en estats mentals d´alta freqüència i baixa amplitud (manifestant-se com respiració ràpida i superficial) semblants a vibracions de por i d´inseguretat, de pessimisme i depressió, de resentiment i revenja..., podem fer us del bellíssim recurs budista de nomenar dimonis mentre respirem naturalment. Al posar distància, ens donem permís per desidentificar-nos d´emocions no desitjades i així poder observar la nostra conducta sense judicar-la, sigui per acció, reacció o omissió. L´emoció és la reacció del cos front a l´activitat de la ment i on aquell sempre em donarà un reflex fidel, per aixó cal observar l´emoció i sentir-la en el cos. Quan observem una emoció sense judici i deixem que hi sigui no estem controlats per ella, doncs no soc l´emoció, soc l´observador, pura presència que mira, capaç d´adonar-se de quant efímera és i s´aprèn a veure-la arribar, sentir-la i deixar-la marxar.
Cal perdonar-se encara que no ens sentim a l´alçada de les espectatives dels qui decidim no defraudar. Si sentim rangúnia és una inmillorable ocasió per transformar aquest sentiment en autoperdó i preguntar-nos: De què no m´he perdonat encara per necessitar odiar, per no ser capaç d´acceptar el que hi ha?. L´innocent sap que està aprenent tot el temps i mira de funcionar amb el millor dels seus recursos. Ens adonem que defensar aferrisadament opinions, creences, actituds i conductes perd tot el sentit. ens preguntem: Quí s´està ofenent?. De què o de qui m´estic defensant?.
És ocasió de reconèixer que hom no sap res de res, encara que el jo arrogant arrufi el nas. Si ho creiem de debò, onades de relaxament invaeixen el nostre cos reconfortant el cor. Ens donem perdó perquè ens hem fet prou humils. Només el jo arrogant pot sentir-se culpable de creure que ho podia haver fet millor amb els recursos, creences incloses, que disposava en aquell moment, enlloc de prendre nota i d´oferir-se a una nova oportunitat siguin quines siguin les circumstàncies. És decidint tenir el valor de ser humils que recuperem la innocència i el sentiment de no estar dividits, i des de la Unitat, perquè tots els jo´s s´han avingut a reconèixer l´autoritat d´aquest jo central, podem exercir el poder d´escollir i la determinació de prendre les nostres decisions de forma congruent. Si la meva consciència accedeix a la calma i al relaxament, a la serenor i la innocència, a la pau i al benestar puc reconèixer la meva Essència: Jo sóc això. Recuperant aquest Jo central, denominador comú de tots els jo perifèrics de la personalitat, podem conciliar interessos de diverses parts de la nostra personalitat en conflicte i pactar si és necessari. Com aquest jo central només sap estar en l´Ara pot observar al pensador i quan escolta un pensament enlloc d´identificar-s´hi solament sap que és testimoni d´aquest pensament. Si creem l´espai de pactar amb aquestes veus interiors, augmenta la coherència i l´harmonia del propi diàleg interior, i en comseqüencia dels nostres pensaments i sentiments; això ens adequa a prendre decisions escaients tot augmentant l´eficàcia de la nostra tasca. Si som conscients de que estem relacionant-nos amb els nostres personatges, que molts cops trobem reflectits en la familia, els companys de feina, i en els alumnes, és a dir en l´altre no triat, trobem camins de conciliació gaire bé sempre novedosos, i devenir seductors portadors de fites com: "tu guanyes-jo guanyo, o "ningú perd" i que poden ser trasl.ladades i gestionades a l´aula.
Amb el Valor que m´atorga la confiança en mi mateix i en la vida, amb la Humilitat conquerida perquè reconèixo no saber res del que creia saber i amb la Innocència del nadó que respira naturalment (diferent a com respirem normalment), accepto el meu present i em reconcilio amb el meu passat. És en el moment present que tenim el poder de passar a l´acció. Quan accedim al ara i aquí és possible la revisió, el replantejament, la reflexió i finalment una mena de conversió que renova el sentit de la pròpia vida. Per alguns això significa l´inici d´un anar cap a l´interior de sí mateixos, un "retorn a l´origen" que es fa palès quan la personalitat, enlloc de seguir els dictats de les diferents parts de l´ego, es posa al servei de la voluntad (essencial) del Jo central.
Quan aconseguim reconèixer quines són les nostres limitacions, descobrim que és la porta que ens du al nostre més gran poder, allà on rauen els nostres més grans talents. Si accedim a la font interna on resideixen les parts més fosques de la nostra psique hi trobarem també els millors recursos. Molt sovint, quan vivim experiències que forcen desenvolupar unes habilitats que per decisió egoica no s´haguessin produït, ens ressistim a acceptar-ho, però amb el temps ens adonem de que tot plegat calia per abastar un estat interior, i fins i tot exterior, més reconfortant. Potser cal acceptar tot el que està passant, fins el punt de creure que potser és el millor que em pot passar, senzillament perquè hom s´en adona que les respostes més importants no estan a fora sinó dins d´un mateix. Arriscar-se a descobrir i seguir la inspiració interior és tal vegada l´única manera de poder omplir de significat una vida fins a les hores carent de sentit i direcció.
Es fa el supòsit que cada persona embolcalla en el seu interior una direcció, una mena de destí en forma de talents i possibilitats pròpies que ha de descobrir. Conèixer la missió personal comporta un enriquiment de l´experiència vital per semblar que tot adquireix més sentit. Si som conscients de la pròpia singularitat podem connectar amb aquesta font d´inspiració que permet trobar una direcció que ens reconforta perquè dóna sentit a la nostra vida, ja sigui perquè descobrim el que millor sabem fer i a sobre ens ho passem bé ( o ens paguen per fer-ho), o bé perquè les circumstàncies, molts cops no desitjades, ens obliguen a ser uns aprenents durant les primeres experiències, per acabar sent "mestres en la matèria". D´això alguns ho anomenen vocació, que no és necessàriament el que més feliç em fa, però segurament és la més gran aportació que puc fer al món per ser el que millor sé fer. Quan descobrim talents i vivim d´acord a ells, obtenim una visió clara dels propis recursos i de com desenvolupar les nostres habilitats. En lloc de patir, perquè ofereixo resistència al que hi ha, per no acceptar el decurs de certs esdeveniments, puc escollir (lliurement) acceptar el que la vida em posa davant, sense rebutjar el que s´ha de fer. Pot ser la llibertat consisteix en complir content el que toca fer, i és que sovint s´ens mostra la vocació però no ens adonem perquè solem mirar cap a un altre cantó, doncs sovint valorem més les virtuts de l´altre o allò que dóna prestigi que el que millor sabem fer, o fins i tot el que més ens agrada fer.
A mida que avancem en autoconeixement la decisió que necessitem prendre és fer-nos càrrec de la nostra vida, descobrir els propis recursos i habilitats per a què eventualment puguin ser aplicats per gestionar i resoldre conflictes a l´aula. Descobrim recursos quan coneixem la modalitat sensorial o canal de percepció que més sovint les persones fan servir, ens adonem de la importància de conèixer les tres modalitats (visual, auditiva o kinestèsica) en que les persones es representen la realitat. Aquestes tres modalitats no solament descriuen com m´agrada rebre la informació perquè s´ajusta comodament a la meva particular representació interna, sinó com nosaltres els educadors i ensenyants podem aprendre a comunicar i a mostrar-nos des d´elles, assegurant-nos així de que la informació arribi óptimament a tots els nostres alumnes. Una de les tragèdies de l´educació secundària és que els professors coneixem prou be la matèria que ensenyem, però no coneixem prou be als alumnes, no sabem com processen la informació al no estar familiaritzats amb els seus sistemes de representació.
Un supòsit molt poderós de la Programació Neuro-linguística és que si hom canvia la seva representació interna (què veu, què escolta, què sent i què es diu a sí mateix) i la fisiologia (postura, patró respiratori, tensió i to musculars) es modifiquen instantàniament estats puntuals d´experiència i fins i tot estats anímics llargament instal.lats. Si controlem la postura i la respiració controlem la fisiologia. Tenir control sobre la fisiologia és ser amo de l´estat anímic a cada moment. És poder decidir si vull entrar en una emoció i expressar-la. Si vull empatitzar amb un alumne/a i entrar en sintonia, puc reflexar la seva fisiologia, d´aquesta manera al experimentar més facilment el seu estat puc comprendre millor les seves experiències internes. Si provo de posar-me "a les seves sabates", puc mirar el problema des de la seva òptica i l´alumne-a, notant complicitat, devé més receptiu. És des d´aquest espai què pot començar a confiar, i és quan podem acompanyar-lo a un estat més adient o congruent per afrontar millor la situació que el limita.
Conciliar interessos a l´aula significa que totes les parts enfrontades treballen juntes per restablir l´equilibri entre el que és personal i el que és col.lectiu, entre mestre/a i alumne/a i entre alumnes. Quan el conflicte es genera a l´aula, cal restablir la convivència, i això passa per reconèixer primer de tot el que està succeint i tot seguit de que s´està d´acord en crear un espai adequat per tractar les diferències que s´han fet palès, on el respecte a la diferència és fa principal condició. Com no hi ha fórmules ideals ni màgiques, l´únic que podem fer els mestres és ser el company ideal i la persona positiva que s´esforça en conviure. Com hem estat capaços de crear un ambient de respecte, això afavoreix i protegeix l´autenticitat de cadascú i si es presenten diferencies farà necessari conèixer els fets des d´altres punts de vista, buscant un valor comú que els comprengui i des d´allà intentar trobar maneres de recontextualitzar l´incident. Quan arriba l´hora de tractar assumptes relacionats amb la confrontació i el conflicte és una excel.lent ocasió per expressar valors a partir d´idees i conceptes relacionats amb les nostres creences de més alt contingut moral.
Chus Demiguel: “Reconèixer la pròpia responsabilitat o co-responsabilitat d´allò que ha passat és condició per trobar formes de pactar, de manera que cap de les parts en conflicte pugui sentir-se exclosa o marginada del grup. Quan fomentem les relacions interpersonals a l´aula augmenta l´autoestima (acceptació d´un mateix) tant de qui escolta com de qui dóna la solució. Com s´han de buscar solucions que conciliïn totes les parts implicades la solució final ha de provenir de tot el grup com un ens solidari”.
Per conviure, per viure relacions on tothom guanya, o si més no ningú perd, és capdalt saber escoltar activament, amb empatía, és a dir fer saber en tot moment a l´alumne/a que estem captant clarament i perfectament els missatges que ens vol fer arribar i provar d´entendre´l, mirant el problema des de la seva òptica i no des de la nostra. Si afegim una actitud constructiva (notar abans les semblançes que les diferències, per ex.) i no cohercitiva (no imposant), puc demostrar a l´altre que soc de fiar, que l´alumne pot confiar amb mi. És des de la comunicació assertiva que promou l´expressió del que hom pensa, sense ofendre l´altre, que facilitem l´entesa i l´acord comú.
La confiança neix del respecte en nosaltres mateixos. El respecte implica reconèixer el propi valor i el dels nostres semblants, i alhora comprendre i acceptar la singularitat de cada ésser humà. Això vol dir que cal respectar el ritme d´aprenantatge personal, i aquest valor no te res a veure amb la realitat curricular que l´administració imposa. Arribats aquí podríem substituir una creença limitadora per una que resa: "Quant més em conec a mi mateix, més capaç sóc de reconèixer a les altres persones tal i com són, i en comprendre-les millor les puc acceptar.
És amb la participació, el coneixement, el diàleg i el consens que fem créixer la consciència de grup i si la cooperació devé la manera natural d´interactuar a l´aula, s´instal.len la confiança i la valoració i és quan rebem la inspiració per fer coses que pensàvem no podíem fer.
I ara la proposta
Tallers d´atoconeixement
i d´educar-nos per Ser
Un viatge que s´inicia en el cos, passant per la ment
i les emocions fins acabar a l´aula
EQUILIBRANT EL COS, LA MENT I LES EMOCIONS (aire)
Recuperar i estimar la pròpia respiració natural (aire)
Reconèixer i acceptar les emocions (aigua)
Estimar i sanar el nostre infant interior (foc)
CONNECTAR AMB L´ARA I AQUÍ (aigua)
Arrelar i connectar amb el nostre centre de poder (terra)
Conciliar conflictes d´interessos (aire)
Accedir al poder de l´ara (aigua)
TRANSFORMANT CREENCES I ACTITUDS (Foc)
Miralls, cintes i creences (foc)
Cercant les pròpies limitacions descobrim talents (terra)
Perd la por a decidir. Exercint el poder d´escollir (aire)
DESCOBRINT RECURSOS I HABILITATS (terra)
Integrar emocions i regular la seva expressió (aigua)
Educació i PNL. Explorant estratègies de canvi (foc)
Obrir espais de creativitat i assertivitat (terra)
Maig 2004
