Realitat imaginària


L´aritmètica que utilitza la ciencia i la tecnologia per respresentar magnituds periòdiques i oscil.lants és la dels nombres complexos, sobretot quan es tracta de relacionar-les i definir els desfases que es produeixen quan interactuen entre elles, com per exemple passa entre la tensió i la intensitat electriques en el corrent altern. Endinsar-nos una mica en llurs propietats significa poder comprendre millor la naturalesa oscil.lant de tots els cicles i fenòmens naturals que observem, siguin de llarga o de curta durada. 
 

Com és que costa admetre que tot el que percebem amb els sentits són una mena de compostos o packsenergia-materia i que com la llum o energia pura, adopta dos comportaments, d´óna i corpuscular segons com ho miri (es miri), i que depenent d´aquesta proporció materia-energia aquest cos vibra més o menys, manifestant-se a l´ull de l´observador de la manera que ho fa?. La materia es manifesta per una banda, segons condicions ambientals, és a dir segons el seu estat y llur localització externs i d´altra per l´energia interna o moviment intern de la materia. Això dóna lloc a un pack híbrid d´energia y materia on s´hi pot trobar un ventall de possibilitats i on en els seus extrems hi ha la llum o pura energia, i en l´altre extrem materia pura sotmèsa al zero absolut de temperatura (-273º C), sense cap mena d´energia de moviment i calor. Entre mig hi ha tota la varietat de combinacions entre els diferents estats d´aquesta matèria, millor dit de l´expressió del combinat energia-materia. Fent raó es pot crear la proporció materia-energia l´estat del qual determina l´estat vibratori d´oscil.lació. Amb aquesta frequencia propia i no una altra, fa que la materia o qualsevol de les seves expressions (sòlida, líquida, gasòsa o etèrica/plasmàtica) es manifesti a la “llum” dels nostres ulls i de la resta dels nostres sentits, i fins i tot a través dels nostres aparells d´observació, tal com ho fa.

Com és que acceptem no tenir la veritat i en canvi no qüestionem la realitat?. La nostra percepció, especialment d´adults, és el resultat d´haver filtrat la REALITAT a conseqüencia d´haver renunciat a la propia percepció d´infants.  Ens vam traïr quan vam negar la propia percepció per sentir-nos estimats, o si més no acceptats per aquell que creiem necessitar per sobreviure. Vam negar la pròpia percepció de la realitat per incorporar i acceptar un sentit comú que sovint no s´ajustava a la nostra percepció que estava oberta a totes les possibilitats, sovint també contrària al criteri dels nostres pares, o de la figura d´autoritat de torn. No vam tenir més remei que acceptar sense condicions la realitat d´aquell/a que imposava una manera concreta  de llegir i d´ interpretar la realitat. Vam oblidar la nostra percepció d´origen com a defensa per no sentir-nos en frustració contínua. I és que la percepció de la realitat no és més que una realitat consensuada d´una societat formada per aquells que dominen el món i aquells que no se senten amb el dret de discrepar per creure que els que es dediquen a fer recerca tenen més elements per donar respostes. Pero això no vol dir que el que perceven i observen els nostres sentits sigui la realitat o al menys tota la realitat, com tampoc vol dir que deixi la recerca de mi mateix en mans de la recerca professional, deixant que faci les preguntes per mi.

Que hagi consens o doxa (opinió) sobre una qüestió no vol dir que hagi de renunciar a fer la propia recerca de descobrir les preguntes justes per obtenir respostes correctes. Renunciar a la raó i a la capacitat de fer-me preguntes (per mi el major regal de Déu, un instrument de la ment que junt amb la intuició m´ha de permetre coneixer la seva presencia arreu) no em fa més lliure. Que hagués consens en el que observaven aquells homes sobre la paret de la caverna en La república de Plató vol dir que estaven observant tota la REALITAT, o més aviat s´havien sentit obligats per la por a mirar endavant (enfora), encara que veiessin l´ombra projectada (sobre un pla de dues dimensions) de suposats cossos tridimensionals que aparexien en la paret (de la caverna o pantalla de la ment), i que semblaven cobrar vida. Què els impedia mirar cap enrera (a dins) i descobrir la veritable causa del que passava davant dels nasos? La por al desconegut i haver d´admetre i adonar-se que el que miraven i interpretaven com real (consensuat) era fals. Ja des de les hores la humanitat va decidir comptar amb una sola percepció fent més enganyosa i distorsionada la manera d´interpretar una realitat de les quatre que ofereix l´expressió  i ^ 4 = 1. 


L´imaginari nombre  i

L´equació més engrescadora en la que intervé el nombre imaginari i és i ^ 4 = 1, equació ajudicada al moviment circular d´un vector giratori en el pla complex i tal que les quatre solucions corresponen a un vector de modul unitari, la posició angular o orientació del qual se situa sota quatre posicions concretes: dues reals (+1 i -1) i dues imaginaries (+ i , - i ). Les operacions amb el nombre i devenen senzilles quan multiplicar per i vol dir fer avançar el vector 90º en sentit positiu de l´angle (contrahorari) i dividir per i, endarrerir-lo (sentit antihorari). Si sumem i al eix imaginari cal sumar 1 a l´eix real si es vol conservar la direcció del vector, és a dir si v = (a + bi ) aleshores w = (a+1 + bi + i) o paral.lel a v ja que s´ha augmentat per igual els components d´ambdues direccions. És curiós que un nombre imaginari com i que compleix  i ^2 = -1,  sigui necessari per representar moviments circulars i/o oscil.lants com els que descriuen les vibracions, que al cap i a la fi no són més que exemples del moviment fonamental de la naturalesa física de les coses. Hi ha res que no estigui vibrant sota una freqüencia pròpia?.





i ^ 4 = 1 és una igualtat a través de la qual tot ésser humà pot concebre el món i la vida sota quatre dimensions, dues reals: Jo i l´altre i dues imaginàries. Les reals tenen a veure amb l´existencia real i espiritual de l´esser, més enllà del cos físic, mental i emcional (el jo (1) és reflexe de tú (-1) , com si tu mateix fóres l´imatge especular de mi mateix, o tu ets jo mateix (1)  amirallat, a través del “mirall” (dualitat) de la vida representat per -1, mentre que les solucions imaginaries tenen a veure amb el reflèx i l´ombra. La imatge reflexada que obtinc d´allò que projecto sobre el que hi ha afora ho interioritzo (sense saber-ho) en l´inconscient, alimentant la vida orínica dels meus somnis (- i), mentre que l´ombra psicològica és allò que projecto des del meu inconscient sobre tot el que em trobo i percevo de fora (+ i), és a dir, quelcom del meu equipatge que per no ser reconegut ho projecto afora, pensant que li pertany a l´altre i que és tan real com tot allò del que tinc consciència. És quan reconec i accepto la propia vida onírica (- i) com a resposta de l´inconscient per “netejar” (equilibrar) la vida de la consciencia diaria del jo (1) a més de tots els continguts inconcients que configuren la propia ombra psicológica i que tot plegat em fan percevre el món i la realitat d´una determinada manera, que puc començar a vibrar en un plano superior de consciencia i de dimensió humana.

Renunciem a ser quatridimensionals per ser humans (i apenes tridimensionals), quan neguem l´existencia de la percepció expandida dels infants, obligant-los a deixar de ser fidels a si mateixos ja abans dels set anys, fins que ells i tots nosaltres acabem incorporant  l´equipatge necessari per vibrar a una freqüencia de percepció limitada per la visió particular de la familia, societat, cultura o per l´esperit d´una época.
S´inicia doncs el periode d´educació i construcció de la personalitat de l´infant, el periode d´adaptació a l´entorn del qual es valora exitós si pot devenir un membre integrat a la societat perquè segueix valors de la seva cultura, i que immers a ella, més aviat colaborarà enlloc de fer nosa i devenir un marginat d´aquesta societat o cultura.
 
Respirant des del Hara puc recuperar l´infant interior i per associació donar pas a la percepció que tenia aleshores de la realitat, una realitat percebuda més rica i immensa al poder participar de més dimensions en l´experiencia de viure. Respirant amb parella representem el símbol originari del home-dona universal, evocant la quarta dimensió, i que fou creat pel gaudi de la maravellosa creació del món. Respirant com un sol pulmó amb el pols de la terra (respiració natural compartida)  la humanitat al vibrar conscient devé un ésser de quarta dimensió que pre-sent el seu origen uni-versal com quan era un sol home-dona en els principis dels temps i que per alguna raó es va escindir oblidant qui és, d´on ve i a on pertany.



El Hara, centro vital del ser humano

La presencia del Hara (vientre en japonés) se manifiesta como una actitud erguida, estable y recogida. Aquel que posee el hara ha hallado el camino de su centro original. Hara es el centro vital y de gravedad del cuerpo a través del cual la conciencia del yo conecta con el SER o ser esencial. La presencia de esta fuerza está dando testimonio de que el ser humano ha establecido contacto con las fuerzas sobrenaturales de su Ser esencial. El sentido profundo del hara es la posibilidad de vivir nuestro Ser esencial al servicio del SER. El hara es lo único que nos permite realizar plenamente nuestro sentido de la vida, es decir, manifestar al SER en la propia existencia. Si el hombre está anclado en el hara, es como puede liberarse del dominio del yo, cuyos objetivos de seguridad, posesión y valor a los ojos de los demás y poder, estan ocultando los objetivos del SER. La progresión sistemàtica en recorrer el camino interior depende de tres factores: la experiencia vivida, la toma de conciencia y el ejercicio.

Las condiciones previas a todo ejercicio son: El enraizamiento o vinculación a la tierra, el sentido y límites del ejercicio y las condiciones de base de toda practica. El sentido consiste en poder manifestar la esencia divina a trevés de su ser esencial El estado de ser que permite esa experiencia del SER, no es fruto de un acto de voluntad, sino que viene de abrirse a lo que existe en el fondo de nosostros mismos y que, de modo natural, pugna por brotar. Ejercitarse es aprender a crear aquellas condiciones que son necesarias para que pueda aparecer una realidad inmamente, el Ser esencial, para que éste se manifieste en el mundo. Condiciones para la pràctica del ejercicio son:
1. Anhelo profundo que aparece en el momento que el yo se aleja del Ser divino.
2. Disponer de cierto estado de espíritu que en lugar de buscar éxito material elige buscar unicamente ganancia interior, o progresar en el camino interior. Cuando el fin sea la transparencia que permite al yo percibir al SER en el mundo, en lugar de inflarse, el yo se convierte en obediente, fiel y gozoso del SER.
3.  Tener una voluntad firme. Lo nuevo es excitante, pero no llega a habitar en el hombre sino es con una gran perseverancia y desarrollando un compromiso total
4.  Capacidad de guardar silencio en la búsqueda de lo divino de uno mismo.


Los elementos fundamentales del ejercicio son: postura, respiración y tensión-distensión. El ejercicio de la actitud o postura justa pasa por la expresión y sostén de un estado de ser que corresponde, de una parte, a las exigencias del mundo, y de otra, a las del Ser esencial. La actitud justa es la de alguien que permaneciendo de pie, con las piernas firmes, los pies separados, los brazos caídos y la mirada hacia el infinito y anclado en el Hara, posee una sorprendente estabilidad frente a un empujón por la espalda, y ello porque su centro de gravedad está situado correctamente. Para formar el órgano de la percepción interior se recomienda cerrar los ojos, mantener silencio y tartar de sentir interiormente ese cuerpo que uno es en el interior. Sintiendo el cuerpo de arriba a bajo y de abajo arriba, sentir todas las tensiones y soltarse. Es prestar especial atención a la respiración y reconocer su movimiento.


Al comenzar la espiración uno se suelta en los hombros y a continuación el cuerpo se asienta en la pelvis al final de la espiración. La técnica del Hara comporta además una aceptación justa del bajo vientre y que debe producirse al final de la espiración (el vientre sale hacia adelante)  Con este movimiento, mediante el cual el bajo vientre y la región lumbar toman amplitud, el hara halla su propia expresión corporal.  El hombre que está perfectamente en calma y sereno, no se siente nunca centrado en la parte alta, sino solidamente anclado en la pelvis, pleno de fuerza en los riñones y en todo el tronco. Aquel que está anclado en su centro, de base más profunda y amplia, empieza a sentir no solo una distensión física en la parte alta del cuerpo, sino una transformación de todo su ser. Este soporte permite que el practicante se abra a la unión con la madre tierra, fuente de distensión y de liberación de todo lo que permanece oculto a causa del yo, a condición de que ponga en ella toda su confianza, hallando asi las raices. Al movimiento hacia abajo (relajarse e instalarse en la pelvis y de enraizarse allí) le sigue, automaticamente el movimiento de desarrollo y crecimiento hacia arriba. Siente que la fuerza que viene de la pelvis sube por la espalda y luego se extiende por todo el cuerpo. La verticalidad que surge de este estado tiene elasticidad y dinamismo. Una vertical justa, fruto del Hara, no es un producto de la voluntad, sino más bien de una consecuencia natural.

El Hara libera al hombre de la imagen de su persona, es decir de aquellas falsas actitrudes interiores que haya adoptado en función de su cometido en la vida. El hara permite que se vaya desarrollando una forma (gestalt) que sea, no solo expresión del Ser esencial, sino que a la vez vaya haciendo, poco a poco, realidad ese ser esencial, esto es, mantenerse fiel a su ser esencial sin dar la espalda al mundo. Así pues, el primer don del hara es más estabilidad y mayor fuerza de realización y de afirmación, el segundo es obtener una forma verdadera propia del hombre y el tercer don es una mayor receptividad a la transparencia, o establecer contacto con la realidad trascendente. La pràctica confiere un sentir que va despertando una especie de conciencia que le lleva a establecer ese contacto, impulsándolo constantemente a rectificar de modo esponténeo su actitud, a mantenerse de una forma que se ajuste a su ser esencial, ya sea de pie, sentado o caminando, a trabajar por una forma que sea transparente y por uan transparencia que conserve una forma. El sentimiento de liberación que nace de esa actitud, facilita el ejercicio de la actitud justa. Es la libertad de quitarse de encima todo aquello que cierra el paso al Ser esencial, dejando venir todo lo que sea conforme con éste, es decir, dar testimonio en el  undo, por medio de un lenguaje ajustado al propio ser, de una realidad totalmente diferente.

Siempre que la vida inmoviliza, va seguido de un endurecimiento, y en el lugar en que se forma en el cuerpo la tensión que mantiene este endurecimiento, nace una barrera que impide progresar en la vía interior. La principal finalidad del ejercicio de distensión es suprimir esas tensiones de resistencia que se sienten como crispaciones o contracciones. Éstas sobrevienen siempre que el hombre se fija, se agarra a algo, está tenso cuando no quiere soltar una postura dada, si está obsesionado por algún deseo, prisionero de algún miedo, cuando no puede quitarse de encima ciertas agresiones a causa de resentimientos o convencionalismos, o un sentimiento destructivo de culapabilidad, de angustia existencial, o la imposibilidad de establecer contactos. Detrás de todo apego paralizante se oculta, consciente o no, y con mayor o menor importancia y duración, una fijación del yo. El proceso de maduración queda bloqueado cuando un hecho acaecido provoca una sobrecarga afectiva, dando así orígen a la fijación de una tensión. El hombre alcanza la calma, pierde el miedo cuando aprende, no a soltar los hombros, sino a soltarse a nivel de los hombros con un gesto de confianza en su centro, y por fin a instalarse o anclarse conscientemente de forma continua en ese centro. En el movimiento hacia abajo, se disipan las tensiones , cede la actitud de defensa del yo, y por el contacto con el centro vital, el hombre reencuentra la forma que se ajusta a la totalidad de su ser.  La forma justa se desarrolla en una alternación contínua entre tensión y distensión. Ejercitar la distensión supone liberarse de nuestras actitudes ancladas profundamente y que impiden contactar con el SER.

En la tercera etapa se trata de la toma de conciencia del ejercicio de la respiración al servicio de la trascendencia. La respiración justa, no es fruto de la voluntad, sino que va y viene por sí misma sin que el yo haga nada. La respiración justa tiene como fin recuperar la respiración diafragmàtica, lo cual produce un efecto saludable a todos los niveles. El ejercicio de la respiración justa ha de empezar por ir hacia abajo, en la espiración. Toda modifiación durable de la respiración supone un cambio de actitud frente a si mismo y a la vida. Es justamente por la respiración como se debe aprender a tener confianza con la Gran Fuerza. Al hallar el centro justo al final de la espiración, el yo se vuelva a entregar, con obediencia y fe, al movimiento de la vida, y estar “al acecho”, a fin de tomar conciencia del momento en que se haga este abandono. El ejercicio de respiración como ejercicio del silencio consiste en emitir la sílaba AUM durante la espiración. La respiración, la posición y el estado de “tensión” viene determinado por su centro vital (hara) y desde ahí puede establecer contacto con la Tierra, cuyas raíces le sostiene, le libera, le refunde transformándolo continuamente y haciendole renacer de forma nueva y conforme a su ser esencial.

Quien llega a disponer del hara, se da cuenta de que establece una nueva relación entre él y el mundo, relación que se caracteriza por una independencia frente al mundo espontáneamente y sin miedo, puesto que ha tomado conciencia de que le sostiene un fondo más amplio. Cuanto más se enraíce en el hara, mejor vivirá la bendita experiencia de un nuevo contacto, tanto consigo mismo como con el mundo. Es un contacto que protege del sentimiento obsesivo del aislamiento, hasta cuando el yo tiene la impresión de estar solo y abandonado a sí mismo. El hara supone unión, siempre renovada con la dimensión trascendental de la vida original, en la cual desaparecen los contrarios dejando sitio a una nueva unidad.

                                 Fragmentos del libro "Hara" de K. Graf Dürckheim